Quan algú diu la fatídica frase de “no hi ha res a fer”, o bé, “no hi ha alternativa”, està dictant una sentència de mort a l’esperança. No s’ho mereix! L’esperança vull dir, i qui la pronuncia, tampoc. Viure sense esperança, em fa l’efecte, que és com no viure. Una cosa així com perdre’s el present de la vida, pensant que no hi ha futur.
Crec que l’esperança té molt a veure amb la confiança. En certa manera, esperar és confiar en algú, confiar en nosaltres mateixos, confiar que les coses poden canviar, confiar que el temps farà la seva feina. I esperar que passi! Però no passarà mai res si concebem l’espera com una actitud passiva. Seria bo que l’espera ens agafés al carrer, a la intempèrie. Si l’espera ens visita al sofà, llavors el futur serà com el present.
L’esperança és una feinada de por. No només perquè a vegades costa trobar-la, sinó especialment perquè esperar és treballar en el present per construir un futur diferent, millor. L’esperança no és una il·lusió, tampoc una ingenuïtat; és una convicció, una fermesa, un compromís.
El món cristià, quan s’apropa el Nadal, viu un temps d’esperança de manera més intensa que la resta de l’any. Desconec l’estadística de quants cristians ho aconsegueixen. Tant de bo fossin molts, tant de bo fóssim tots, creients o no. Perquè, possiblement, esperar sigui viure més intensament.
El relat del naixement de Jesús a Betlem aquell vespre de Nadal, pot ser-nos d’utilitat, ens el creguem o no. Això és així, perquè els relats evangèlics són tot un manual d’esperança enmig de la més absoluta intranquil·litat, dels neguits més punyents, de les incerteses més desoladores i dels misteris més incomprensibles.
Si els llegiu amb aquesta clau, us adonareu que, més enllà de les creences, aquells relats ens ajuden a comprendre una mica millor la grandesa i la profunditat de la feblesa. Un nen que neix gairebé a la intempèrie, després que els seus pares fossin rebutjats a totes les posades de les contrades; ens demana, des de la més absoluta precarietat, la nostra confiança. S’ha vist mai cosa igual?
Sí, llegiu aquest relat, i els que el precedeixen. I, per què no, també els que el segueixen. Hi trobareu tota una història d’esperança, de confiança, enmig de la pobresa, la senzillesa, la humilitat, la incomprensió… Hi trobareu morts, traïcions, condemnes, dubtes, preguntes sense resposta, execucions d’innocents, situacions que ens porten al límit de la nostra humanitat. I allà, en aquest humus vital, hi creix sempre l’esperança.
Ben segur que aquesta no és l’única història d’on pouar esperança. Però, segons el meu parer, aquesta és força bona. Ho és perquè pren allò més humà que tenim, allò que compartim totes i tots; la nostra feblesa, la nostra vulnerabilitat i ens mostra que és possible conviure-hi i viure-hi per construir un futur.
Tant de bo, doncs, aquest temps que invita a posar en marxa la fàbrica de l’esperança a tort i a dret, no quedi mig soterrat entre embolcalls de papers lluents i ben il·luminats. Aprofito per desitjar a tothom un molt BON NADAL!
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.
aquesta lectura als fets Evangelics , ens remotiva de viure millor les nostres ” realitats familiars” , i en l entorn ….gracies per l oportuna reflecció
Moltes gràcies Hilde