Una crida a qui no sols vol “redecorar la seva vida”, sinó canviar-la de soca–rel a través de la senzillesa, l’austeritat, la humilitat, la compassió…
Fa deu anys que l’Oren Lyons, cap espiritual onondaga, una de les tribus de la confederació iroquesa, escrivia: “Hauríeu de dir als vostres líders i a tothom que mai no hi haurà pau mundial mentre feu la guerra a la Mare Terra. Fer la guerra contra la Mare Terra és destruir i corrompre, és matar i enverinar. Si ho feu, no tindrem pau. La primera pau ve amb la nostra mare, la Mare Terra”. Exhortacions semblants s’han anat repetint des de l’àmbit religiós (Papa Francesc, Bartolomeu I, patriarca de Constantinoble), filosòfic (Riechmann, Pigem…), científic (Jean Godall, James Lovelock…), social i polític (Berta Cáceres, Pepe Mújica…). El 22 d’abril (Dia Internacional de la Mare Terra) de l’any passat, el mateix Secretari General de les Nacions Unides, Antonio Guterres, instava tothom a exigir als seus governs que prenguin les mesures necessàries per a protegir el planeta i la seva biodiversitat, per deixar de destruir la natura, per fer les paus amb ella.
Perquè, certament, el món modern ha oblidat com conviure pacíficament i harmoniosa amb la natura, senzillament. S’ha tornat maldestre a l’hora de relacionar-s’hi sense malmetre’n el sòl, les aigües, l’aire, el paisatge, les altres espècies i els seus hàbitats, el clima… Occident explota, contamina, destrueix, extingeix al seu pas. La poca natura íntegra que preservem sobreviu reclosa en “espais naturals protegits”, que han esdevingut noves destinacions paradisíaques on s’amunteguen cada cop més turistes, si no és assetjada i arrasada per la voracitat del mercat assedegat dels seus béns… Fa uns anys que hi ha un clam perquè l’ecocidi es consideri un crim per part del Tribunal Penal Internacional, afegint així un cinquè als quatre crims ja existents contra la humanitat i la pau. No en va, ja la Carta de la Terra definia la pau com la plenitud creada per relacions correctes amb un mateix, amb les altres persones, altres cultures i… amb altres vides i amb la Terra!
Les causes d’aquesta guerra suïcida són diverses i interrelacionades. En primer lloc, en una societat on prevalen els valors materialistes, n’hi ha d’econòmiques: l’increment constant de producció i consum propi del sistema capitalista, que, entestat a augmentar els beneficis privats, satisfà per igual necessitats i capricis, sense tenir en compte els impactes ambientals, ni la capacitat de regeneració de la biosfera, ni els límits del planeta, ni el bé comú, ni les generacions futures… També n’hi ha de culturals: un estil de vida (impacient, hedonista, individualista…) que malbarata recursos per satisfer unes ànsies ecològicament insostenibles de possessió (tenir com més millor, encara que sigui superflu), de mobilitat (anar on un vol a la màxima velocitat), de confort (refrigeració i calefacció forassenyades, plastificació…), d’alimentació (menjar qualsevol producte en qualsevol moment, consum excessiu de productes carnis), de diversió (camps de golf, ral·lis, creuers…), etc.
Amb tot, les guerres, per esdevenir-se, han d’estar ideològicament justificades. Són, doncs, també impulsades i sostingudes per cosmovisions, valors i creences, encara que siguin erronis (mites). Un d’aquests pensaments és el supremacisme. Una supremacia alhora antropocèntrica (creure que som els amos i senyors de la natura, que tenim drets, no pas deures), respecte dels altres éssers vivents i materialista (creure que la natura no és sagrada, ans un gran magatzem de recursos a controlar i utilitzar al nostre antull). Un altre supòsit és que aquesta guerra és el preu obligat del nostre suposat benestar. Llavors, la guerra, si no justa, passa almenys a ser acceptada com avantatjosa o necessària. Una darrera mentida és el fet de considerar la guerra inevitable: creure que, des de sempre, l’ésser humà ha conquerit i subjugat la natura, que no podem relacionar-nos-hi sense dominar-la i explotar-la sense solta.
Per què no som conscients del mal que fa aquesta guerra diàriament i de la catàstrofe a què ens aboca? Perquè cada vegada tenim menys contacte amb la natura, que ha deixat d’estar present en la nostra percepció del món. En la distància, ignorem, per exemple, l’origen i el recorregut (amb la seva petjada ecològica) de la major part dels aliments i l’energia que consumim. Paral·lelament, el món virtual (les ficcions de les pantalles) absorbeix el temps i el pensament, colonitza els nostres interessos i preocupacions, distraient-nos i, en tot cas, diluint dins d’una l’allau “informativa” les imatges i les dades esgarrifoses dels múltiples fronts de guerra. Al mateix temps, som incapaços d’apreciar un canvi substancial, de veure la magnitud del desgavell, atès que aquesta guerra i les seves conseqüències han anat incrementant-se progressivament (hom explica que una granota acaba cuita si s’escalfa l’aigua a poc a poc).
Alhora, i això ho complica més, som presoners d’una ideologia amb una munió de categories culturals i esquemes mentals: que si el progrés ens fa viure millor a tots, que si el creixement econòmic i la globalització econòmica són coses bones, que si la societat europea és la més respectuosa amb la natura, que si els avenços científics i tecnològics evitaran el col·lapse… Aquests conceptes no sorgeixen del no–res, sinó que són també intencionalment creats i implantats a la societat. Tots els gestors de guerres saben prou la importància de la propaganda, de condicionar a favor seu l’opinió pública: es renta la imatge (greenwhasing) del sistema i d’empreses i productes, fent-los “sostenibles”, eco, bio, verds… (ecocombustibles, capitalisme verd, desenvolupament sostenible…), s’estimula i normalitza el consum desaforat (menjar cireres per Nadal, fer vacances a Cancun, comprar un cotxe…), es desacrediten els crítics titllant-los de cavernícoles, catastrofistes o extremistes…
Qui fa la guerra? Les grans i poderoses companyies i multinacionals, privades o estatals: energètiques, químiques, tecnològiques, automobilístiques, tèxtils, d’armament, aerolínies i navilieres, constructores i manufactureres, els grans gegants de la indústria alimentària, biotecnològica i farmacèutica, els grans grups financers… Una plutocràcia que disposa d’aliats i col·laboracionistes: d’entrada, molts governs, permetent l’evasió fiscal o rebaixant-ne la càrrega, no regulant, no controlant o no sancionant prou les activitats destructores de la natura, subvencionant o rescatant empreses privades, activitats i productes ambientalment nocius (bancs, benzina, estacions d’esquí, ampliacions d’aeroports…). També molts mitjans de comunicació, propietat de magnats o governs dels quals són deutors submisos. També la majoria d’escoles, afanyant-se per integrar els seus alumnes al “sistema” perquè hi tinguin èxit. Cadascú de nosaltres…
Tanmateix, una relació pacífica amb la natura és possible, necessària i urgent. Comptem amb l’exemple de molts pobles indígenes (les primeres víctimes d’aquesta guerra) i comunitats religioses que han conviscut de manera amable, curosa i responsable amb el seu entorn natural; amb els ensenyaments de líders espirituals, socials, filòsofs o científics que ens parlen de fraternitat còsmica, d’interdependència, d’ecosofia…; amb moviments socials, entitats, institucions, etc. que promouen una cultura de pau i una conversió ecològica (de les finances, el consum, la tecnologia, l’ensenyament…); comptem, en fi, amb la saviesa de la Terra, mare i mestra, com a refugi i camí infal·lible. A través de la contemplació, els recers, la pregària a l’aire lliure, els pelegrinatges, etc., la natura ens ajuda a descobrir la vera pau feta de serenor, cooperació, autocontenció, lentitud, silenci, concòrdia, circularitat, comunió, ordre…
I comptem amb gent com tu, benvolgut lector, gent que no sols vol “redecorar la seva vida”, sinó canviar-la de soca-rel a través de la senzillesa, l’austeritat, la humilitat, la compassió…, gent que vol ser millor persona. No podem aspirar a estar en paus amb Déu ni amb el nostre proïsme si mantenim la guerra amb la natura. En paraules atribuïdes al savi Lao Tsé: “una persona superior té cura del benestar de totes les coses. Ho fa acceptant la responsabilitat de l’energia que manifesta, tant activament com en l’àmbit subtil. Quan mira un arbre, no veu un fenomen aïllat, sinó arrels, tronc, aigua, terra i sol: cada fenomen relacionat amb tots els altres, i l’arbre sorgint d’aquest estat de relació. Contemplant-se a si mateixa, veu el mateix. Comprenent aquestes coses, respecta la Terra com la seva mare, el Cel com al seu pare, i totes les coses vives com els seus germans i germanes. Tenint-ne cura, sap que té cura de si mateixa. Donant-se a ells, sap que es dona a si mateixa. En pau amb ells, està sempre en pau amb si mateixa” (Hua Hu Ching). Així sigui.
Aquest article ha estat publicat al número 195 de Ciutat Nova: On és la pau?
Sobre l´autor
Promovem els valors immaterials de la natura.