L’altre dia anava caminant per una vorera ampla, d’un carrer ample, de la ciutat on visc. A aquella hora no hi havia massa trànsit, ni de vehicles ni de persones. Resultava agradable caminar tranquil·lament tot adreçant-me cap a l’indret on havia de fer una senzilla gestió.
Mentre caminava em passava pel cap la possibilitat de si em trobaria, així per casualitat, amb alguna persona coneguda. Potser alguna persona amiga, algun familiar, algun company d’associació o excompany de feina… Dins meu vaig barrinar que, si trobava algú, li proposaria d’anar a fer un cafè i xerrar una estona. De seguida vaig adonar-me que no era una intenció gens habitual en mi.
El carrer era llarg i recte i de tant en tant mirava tant lluny com podia per veure si apareixia algun conegut. Res de res. Òbviament, cada cop era més a prop de la meva destinació i vaig començar a pensar que tant és, que tant se val, que encara que em trobés algú, fos qui fos, no acceptaria una proposta com aquella, perquè tothom va i ve per carrers i places amb alguna finalitat. Tothom va a algun lloc on ha d’arribar a una hora precisa. Tothom retorna cap a casa o cap a la feina perquè hi ha alguna tasca que l’espera. De fet, també jo m’adreçava a un lloc concret, a fer una gestió concreta, però aquell dia no tenia pressa.
Llavors, vaig prendre consciència del meu rellotge interior. Un rellotge que en aquell moment no tenia pressa, necessitava aturar-se, prendre’s un respir, poder parlar amb algú, compartir un bon cafè, o una infusió o el que sigui. Generalment no tenim temps, perquè els nostres temps els mesuren i els marquen els rellotges (encara que siguin intel·ligents) i els calendaris. Però les persones tenim uns ritmes, personals i intransferibles, que van més lligats als estats d’ànim, a les emocions, a les sensacions, a unes necessitats que són fonamentalment espirituals i res tenen a veure amb enginys mesuradors de temps.
Aturar-se a fer petar la xerrada al voltant d’una taula sense cap objectiu concret pot semblar una pèrdua de temps. Aquesta idea que allò que val realment la pena són aquelles activitats que resulten productives, que cal fer les coses amb eficàcia i eficiència i que tot ha de tenir un objectiu, ha amarat fins el moll de l’os de la societat actual. Perdre temps potser s’inclourà a la llista de pecats del segle XXI…
La vida a pagès, encara ara, té uns ritmes més lligats a la natura, a les estacions, al clima i a la pluja. Per sembrar no cal mirar el rellotge i per recollir cal mirar més la maduració d’allò sembrat, que la data del calendari. Segurament són ritmes més humans. Ritmes que deixen espais a les relacions. Perquè les relacions necessiten temps; cal temps per a la conversa, per escriure un correu electrònic o un missatge en un xat, temps per fer aquella trucada de telèfon o aquella videoconferència que fa temps sé que hauria d’haver fet, temps per passejar per la natura, arran de mar, de vagarejar sense rumb…
Crec que cal recuperar els ritmes humans tractant d’esgarrapar protagonisme a les màquines que ens mesuren els temps i ens marquen els ritmes. Aturar-se, deixar espai per allò no previst ni mesurat, obrir escletxes per a conrear les relacions, per trobar i per trobar-nos, per badar, per contemplar.
Aquell dia no vaig fer cap cafè, ni vaig tenir cap conversa, però vaig invertir un temps preciós assegut en un banc d’un parc, tot mastegant una lliçó que, fins ara, no havia estudiat.
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.