Buit
La cadira, el plat, l’armari, el llit, el racó de les claus…
Tot és buit.
Amarat d’aquella mancança feridora,
d’aquella buidor que ho omple tot fins a vessar.
Els mobles canviats de lloc,
les parets pintades de diferent color,
intents barroers i inútils d’amagar l’aparent no res,
de tapar l’escletxa per on s’escola la vida.
Aquell buit que és físic, i alhora, de l’ànima.
Una buidor plena, farcida, rica d’amagatalls,
d’indrets recòndits on les relacions hi fan estada,
hi viuen i ens criden amb paraules mudes.
Clivelles per on emanen aquelles flaires conegudes,
les rialles i els plors d’una relació encara viva,
perfums de sentiments i besades, d’albes i vesprades.
Tot és buit… i tot és ben ple.
Aquesta entrada ha estat publicada al número 192 de Ciutat Nova: Morir: l’art de viure
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.
Trackbacks/Pingbacks