Les actuals Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) fan possible l’ensenyament a distància amb una immediatesa i una capacitat de relació (online) mai vistes. És possible aprendre virtualment tot mantenint les relacions? Quins reptes planteja la situació post–pandèmica a la virtualitat? En parlem amb la professora costarricense Mariel Badilla, impulsora del projecte acadèmic Instituto Universitario Sophia de América Latina y Caribe (ALC).
“És cert. Virtualitzar l’ensenyament ha estat un repte durant la pandèmia”, diu la Mariel. Li costa acceptar el terme problema que li llanço, preferint sempre repte, i això ja em dóna el to de l’entrevista, que centrem en l’escletxa digital en l’ensenyament i en els aspectes relacionals de l’educació en el context actual. Ella accepta, però, que la virtualització feta amb presses i sense gaire preparació ha portat a un esgotament de pantalla. La presència humana és d’una calidesa insubstituïble, “però quan, per raons logístiques o econòmiques, no ens podem trobar en persona, la virtualitat pot ser un substitut”. Per ella, pot ser també una precursora de la relació cara a cara.
Ferma partidària d’un ensenyament amb un fort component relacional, la Mariel afirma que “qualsevol transmissió de coneixement pressuposa una relació”, i que l’aprenentatge és connatural als éssers vius, els quals, tot aprenent, s’adapten, es reorganitzen i milloren. Creu, per tant, que l’ensenyament ha de ser molt més horitzontal del que estem acostumats: “a l’antiga Grècia l’escola era sinònim de trobar-s’hi bé i poder-s’hi intercanviar. Sovint mestres i alumnes passejaven junts tot fent classe”. Va ser amb la revolució industrial que la societat va impulsar una escola massificada per produir personal capacitat per a la fàbrica: “de fet, l’escola tradicional s’assembla molt a la fàbrica, on algú des de dalt dona unes instruccions als alumnes, que solen anar formats en files i dur uniforme, i aquestes instruccions s’han de complir i després aquest compliment és avaluat”.
Fa relativament poc temps que han (re)aparegut models més centrats en el col·lectiu que aprèn i en les relacions entre mestre i alumne i entre alumnes. Sophia ALC vol ser part d’aquesta nova forma d’entendre l’ensenyament i ho fa des del convenciment que tot coneixement és amor, un principi de la tradició cristiana que ve de lluny i és clau en l’espiritualitat que inspira el Moviment dels Focolars, impulsor del projecte. Per tant, es tracta de construir relacions agàpiques en el procés d’ensenyament, on l’altre se sent plenament acollit i escoltat. “És una relació d’anada i tornada” –explica la Mariel– “una línia que aquí, a Amèrica Llatina, ha estat proposada per uns quants estudiosos de l’educació”.
Li plantegem si en un entorn d’aquestes característiques s’aprèn millor: “sens dubte, perquè aleshores tant la raó com l’emoció estan alineades. I és cert que en un ambient d’interès recíproc s’aprèn tot molt millor.” Això pot ser un antídot contra la deserció en l’ensenyament virtual que, segons la nostra entrevistada, és força alta.
Sophia ALC proposa una diplomatura universitària en lideratge social que ha tingut molt bona acollida. Fa poc s’ha tancat la segona edició i l’ensenyament ha estat totalment virtual. Volem conèixer, doncs, les claus de l’èxit d’aquest projecte. “D’entrada cada estudiant és assignat a una comunitat d’aprenentatge, i cadascuna d’aquestes comunitats està animada per un expert que afavoreix la comunicació”. Sumem-hi una xarxa de persones encarregades de l’organització i una altra xarxa de tutors i mentors, i ja es veu que l’estudiant de Sophia ALC no és algú aïllat a casa seva barallant-se amb l’entorn virtual, sinó que és part d’un col·lectiu que aprèn.
Un cop posada aquesta base, ja podem parlar de continguts, de software o d’aplicacions, que es converteixen en el perfecte aliat de l’estudiant virtual. Comencem a entendre les regles d’aquest joc nou… amb tot, la Mariel ens explica que “cal un equilibri entre l’online i l’offline. De fet, en ambients d’ensenyament presencial les eines virtuals també poden ser un complement interessant”.
Com és normal, aquesta nova experiència de Sophia ALC també s’ha trobat problemes i maldecaps pel camí (perdó: reptes i oportunitats). Explica la Mariel que el curs passat els estudiants tenien entre 18 i 70 anys, provenien d’11 països del continent (alguns amb fàcil accés a internet, d’altres no tant; al país X tothom coneix un determinat software, que al país Y no coneix ningú) i a més la diplomatura es pot fer en castellà o portuguès – i per tant hi ha molta feina de traducció—. Quedo bocabadat davant de tants riscos assumits. Resumeix ella: “Per força els estudiants han hagut de ser empàtics i creatius en aquest procés. N’hi ha que han compartit continguts amb companys, o els han ajudat a saltar l’escletxa digital de mil maneres diferents”. Es veu com, en un procés d’ensenyament amb èxit, l’empatia i la voluntat d’ajudar per part de tot el col·lectiu són essencials. La Mariel repeteix amb convicció que “la intel·ligència col·lectiva és superior a la intel·ligència individual.”
Preguntem si els continguts són tan importants com les aptituds a aquesta diplomatura (o a l’ensenyament en general): “És clar que són importants, els continguts, però tenen data de caducitat. Quines professions hi haurà l’any 2050? Això no ho sap ningú. Tanmateix, sabem del cert que caldran persones amb capacitat per relacionar-se, entendre contextos generals, tenir una visió àmplia, ser resolutives… Els continguts concrets d’una feina, però, qui sap com seran.” I de passada argumenta que aquesta capacitat de relació cal que també es doni entre investigadors de diferents disciplines, per tal de fer avançar la ciència de manera integral.
“Però l‘horitzontalitat en un context d’ensenyament, és a dir, que tothom pugui dir-hi la seva, no és una font de conflictes?” – preguntem tímidament. “És clar que sí. Però això és el que nosaltres volem: donar veu a tothom, que se sentin escoltats… i és cert que poden sorgir conflictes, però no ens han de fer por, els hem d’acceptar com a part d’un procés en el qual no hi ha una única veritat”.
I com ho han percebut tot això els estudiants? Un alumne d’Uruguai manifestava la seva grata sorpresa per la fluïdesa d’un curs totalment virtual, que ell atribuïa sobretot a les comunitats d’aprenentatge. Una altra participant de l’Argentina estava molt contenta d’haver vist tanta escolta i participació alhora. Un de Bolívia deia que la virtualitat pautada l’ha ajudat a aprendre a organitzar-se el seu dia a dia trobant espais per a l’estudi i la reflexió. Unes impressions que fan entendre que tothom s’ha sentit no només partícip de la seva formació, sinó també co–creador d’aquesta, al capdavall un dels objectius d’aquest curs.
L’Institut Universitari Sophia, promogut pel moviment dels Focolars, és una institució internacional que ofereix una preparació integral en un ambient internacional i intercultural. La seva seu a Amèrica Llatina i Carib (ALC) ofereix un curs de lideratge comunitari que ja ha acabat la segona edició. A través una metodologia col·laborativa s’adreça a persones interessades a actualitzar la seva pràctica de lideratge i adquirir o millorar competències perquè la seva organització o comunitat pugui actuar de manera sostenible i sistèmica.
Aquesta entrevista ha estat publicada al número 191 de la revista: Tecnoperill?
Sobre l´autor
De l’Empordà als Andes: les bones rutes rarament són rectilínies. Pel camí, moltes trobades i ensenyaments – i els que vindran! Tot plegat m’ha portat al turisme, en el qual ensenyo i faig recerca.