Passo casualment
per la plaça Eivissa
del meu barri de Barcelona
i una estàtua de Joan Centellas
m’atrau i m’atura.
Esguard serè i pacificat
que captiva el meu
massa sovint distret.
Acullo el do inesperat
que un artista desconegut
m’ofereix avui també a mi
en aquest matí hivernal
que m’embolcalla l’esperit.
Trec el mòbil que em connecta
a la saviesa universal
i ni l’amic Google
ni la beneïda Viquipèdia
m’aclareixen gaire qui és
aquest nou amic
que avui se’m regala.
Joan Centellas em parla
a través de la pedra
d’on va saber treure
el que dins seu amagava.
Hi giro al voltant
deixant que l’immòbil
dins del cor se’m mogui.
Des dels plecs de la faldilla
al tímid llacet de la cua
em porten a la mà oberta
d’aquesta eivissenca
que convida a la meva
a mantenir-se oberta
i adreça els meus ulls
cap als bancs on seuen
uns jubilats que m’expliquen
que fa anys que el monument
és aquí i jo, ben ximple,
me l’havia deixat perdre.
Vull fixar el moment
en mots maldestres
i m’assec prop d’ells
picotejant amb els coloms
una mica d’escalfor
de veus amigues.
I aixeco ben amunt la mirada
ben agraït a la Vida!
Barcelona, 23 de febrer 2015
Sobre l´autor
Capellà catòlic actualment responsable de la parròquia de Calella. Membre del Moviment dels Focolars. Doctor en Teologia. He viscut al Japó 17 anys i 8 a Itàlia.
M’ha agradat aquest escrit d’en Cinto. Jo no entenia abans les obres d’art, però darrerament vaig comprenent. Hi ha tantes coses amagades inconscientment!!. Però tota creació ens fa sentir una força molt forta. Felicitats revista.