Una invitació a créixer en saviesa
La natura envelleix serenament, arrelant-se, estació rere estació. Les persones ancianes a vegades remuguen. I és enmig d’aquest rondinar que s’hi destil·len brins d’aquella saviesa necessària per comprendre que l’omega és una lletra tan important com l’alfa.
Reflectint els seus valors i creences (materialisme, hedonisme, individualisme, consumisme…) la nostra societat veu (i viu!) la senectut com una etapa desgraciada, atès que ve caracteritzada per un declivi general, progressiu i, finalment, imparable de les facultats físiques i psíquiques. En la nostra societat, doncs, la vellesa s’associa principalment a degradació i decadència, a quelcom que convé retardar i dissimular. Aquest és el motiu de l’èxit que tenen les propostes cosmètiques, farmacològiques i quirúrgiques, conjurades a emmascarar tots els símptomes de l’envelliment.
Per als romans SENIL no era un terme despectiu
En aquest context, per a molts, fer anys és un drama que genera angoixes i tristeses, una fase de la vida que se sol viure amb amargor, amb una actitud queixosa envers les xacres pròpies de l’edat, la societat, el pas del temps, fins i tot Déu…; amb por o angoixa davant les pèrdues (de la salut, del patrimoni, de l’autonomia personal, dels éssers estimats…); amb retraïment davant d’un proïsme convertit en amenaça; amb un aferrament nostàlgic a un passat sempre millor; o amb un plany existencial davant la maldat humana o la inutilitat de tot afany.
Tanmateix no sempre ha estat, ni és necessàriament així: les cultures antigues, els pobles indígenes, les tradicions espirituals-religioses, la mitologia i molts filòsofs han tingut visions ben diferents, atorgant a la vellesa un gran valor. Així per exemple, els romans veien la senectut com l’edat de la sensatesa (de fet senectus i sententia provenen de la mateixa arrel indoeuropea sen). Una persona gran (senex) està caracteritzada per tenir seny. Senil, doncs, no era llavors un terme pejoratiu, sinó tot al contrari!
En els pobles indígenes o primigenis (que conserven més del 80% de les llengües i més del 40% de la biodiversitat mundial), els ancians són sempre valorats i respectats en tant que portadors dels coneixements contextualitzats sobre el seu territori, del saber sobre la vida en aquest món i en el més enllà… Són vistos com biblioteques vivents, custodis de tradicions immemorials i de la identitat del poble, transmissors de saviesa, i els seus consells són essencials per guiar i dirigir tota la comunitat. El Consell Internacional de les Tretze Àvies Indígenes reuneix ancianes sanadores de diverses tradicions preocupades per l’estat actual de la Terra.
Les grans religions també ens animen sempre a acollir els ancians, a respectar-los, escoltar-los, honrar-los. Consideren que els cabells blancs són una “noble corona” (Pr, 16, 31), molt sovint garantia d’experiència, criteri, capacitat de consell, en fi, de saviesa. També veuen en la indefectibilitat de l’envelliment (i la mort) una crida a considerar menors o vanes certes aspiracions humanes, a conrear l’esperit a la recerca de la virtut i d’un recte capteniment; a esdevenir un mahatma, una “ànima gran” i no sols una persona gran.
En la mitologia (i la literatura i el cinema) hi apareix la figura arquetípica del vell savi (el mag Merlí, el senyor Miyagi, el mestre Yoda…) Aquest, a partir de la seva experiència vital, guia l’heroi (un jove sovint orgullós, indisciplinat i imprudent), recordant-li la seva responsabilitat i aconsellant-lo sàviament. Aquest arquetip és ben present en la psicologia: el vell savi o senex que ha assolit la seva individuació (autorealització) completa i és l’antítesi del puer aeternus, el Peter Pan, que, a gust en el seu infantilisme poca-solta, no vol fer-se gran.
És més digne la primavera que la tardor?
Per la seva banda, els filòsofs d’Orient a Occident (de Confuci a Ciceró) han advertit a bastament que la noblesa i per tant l’autoritat i el respecte deguts no resulten automàticament de l’edat (tampoc del poder o les riqueses), sinó del conreu de les virtuts o qualitats humanes (honestedat, acontentament, sobrietat, benevolència, generositat, etc.). Un conreu que, se’ns assegura, farà que la vellesa no sigui vista i experimentada com quelcom negatiu, ans com un període també d’aprenentatge, creixement i gaudi.
Entrellaçada amb aquesta rica herència cultural i espiritual, la natura, que és considerada la gran mestra en les cultures i tradicions més resilients del món, ens ensenya també, a la seva manera, com fer-nos grans, com envellir amb major dignitat, pau d’esperit i agraïment joiós. Contemplar-la i escoltar-la ens permet aprendre’n, sigui a partir de la intuïció o la reflexió. Per què… és més digna la primavera que la tardor? No és tan necessària una estació com l’altra? És superior l’albada al crepuscle? A la natura allò que neix i creix, arribat un punt, envelleix i mor. No cal només acceptar-ho, cal apreciar-ne la justesa, l’harmonia.
I és així també que els arbres, sobretot els més anyencs, poden esdevenir els nostres mentors. Perquè bé s’omplen de rugositats i esquerdes, però viuen serens, més pendents de fructificar que no pas de la seva aparença, amb tot, majestuosa. Creixen silenciosament, sense escarafalls ni presses, cap al cel, però ben arrelats al terra, ferms i humils. Emparen i aixopluguen innombrables éssers més fràgils, i per això són el prototip de la persona sàvia. Al Siràcida, la Saviesa fa elogi d’ella mateixa emmirallant-s’hi: “He eixamplat les meves branques com una alzina, branques esplèndides i boniques. Soc com una vinya que treu brots plens de bellesa, i els meus fruits són esplèndids i abundants.”
Fotografia: Tere Vilaltella
Aquest article ha estat publicat al número 185: Atreveix-te a envellir
Sobre l´autor
Promovem els valors immaterials de la natura.